Capítulo 4
Un bañito de hojarasca
Otro evento en nuestras vidas,
que no puedo dejar de narrar, se refiere a algo que acontecía diariamente en
los días de otoño, por alguna razón que aún no me explico, en esta época los
ratones salían a pasear con Nina, no podía llevarlos a todos así que se
turnaban en grupos de diez, les ponía unas correas como si fuesen unas mascotas
comunes y después sin pena ni gloria se adentraban en el bosque cercano a
nuestro hogar.
Tardaban largo rato y al
principio no me pregunté que hacían en sus largos paseos, ni porque regresaban
de ellos sin asomo de cansancio ni hambre, simplemente veía a mi hija día con
día, ponerse sus vestidos a tono con la época, con unas gafas que en cuanto las
vi en el aparador de la óptica sabía que le encantarían, al mirar su rostro
mientras ella las observaba cuando se las regalé, no pude menos que
ratificarlo. No sé si se las ponía porque le fascinaban o porque como había
argüido le venían de maravilla ya que los reflejos del sol sobre las hojas
doradas del otoño le lastimaban un poco la vista; siempre cargaba a sus
espaldas una pequeña mochila que para mi gusto estaba bastante abultada.
En fin, que un buen día me decidí
a esperar un rato después que se habían marchado y posteriormente me dediqué a
buscarles por entre el bosque y ver que estaban haciendo y no pude menos que
quedarme sorprendida. Mi hija y sus compañeros de juegos estaban en un claro
del bosque, donde el colorido y grandiosidad de las hojas sobre el lugar,
proporcionaban un regio espectáculo, a la vez que sobre el suelo creaban una bella y mullida alfombra,
bastante gruesa. Mi pequeña les había instalado una serie de juegos, en las
cuales los ratones se trepaban y jugaban, para después con brincos increíbles
se arrojaban para caer finalmente en la sonora alfombra de hojas secas.
Todos reían encantados y mientras
jugueteaban entusiasmados, Nina montaba una pequeña mesa donde les ponía una
serie de muffins y un pastel acompañados con tacitas de chocolate que llevaba
guardado en un termo. Ahora comprendía el porqué de su abultada mochila a
cuestas y de su aparente falta de apetito después de su largo paseo. Sin que se enterasen de mi presencia y
pensamientos ellos comían y bailaban mientras Minina les tocaba el clarinete y
luego les narraba algo en una lengua extraña, ellos le contestaban de igual
forma y al final todos estallaban en sonoras y agudas carcajadas.
Les dejé en su divertido y
singular picnic, cuando todos habíamos ya regresado a casa no comenté nada, no
sabía cómo explicarle a mi niña, que le había seguido sin que ella lo supiese.
Para ir sacando a flote el tema, al día siguiente cuando ya estaba lista para
partir me aventuré a preguntarle: - Nina, ¿a dónde llevas a tus amiguitos día
con día?- ella con una bella sonrisa me respondió: -Al bosque mamá, los llevo a
tomar un bañito de hojarasca.-
Estaba a punto de decirle que me
gustaría acompañarle, cuando lo que sucedió a continuación hizo que sin
proponérmelo me tragara mis palabras, al tiempo que sin querer desmoronaba con
mis manos una de las galletas que acababa de hornear y que anteriormente estaba
colocando en una canastita.
Mi pequeña arregló sus vestimentas, chequeó que su mochila
estuviera bien colocada, frente al espejo rectificó la adecuada y centrada
posición de su gafas y entonces se dirigió al grupo de los diez ratoncitos que les tocaba en turno el paseo y les dijo:
- Bueno, ya podemos irnos ¿estáis listos?- Los ratones asintieron y justo
cuando pensé que de algún lado Nina sacaría las consabidas correas o lacitos
para atárselas al cuello y pasearles, vi como éstos por arte de magia hacían
crecer sus colas como si fuesen elásticas y como éstas se elevaban hasta llegar
a la altura de las manos de mi pequeña, ella con una destreza sorprendente los
entrelazó entre sus dedos y salió con ellos a pasear, después de un largo rato,
no recuerdo que tan largo, pude recuperar mi estado normal y continuar mi
labor.
Capítol 4
Un banyet de fullaraca
Un altre esdeveniment en les
nostres vides, que no puc deixar de narrar, es refereix a alguna cosa que
esdevenia diàriament en els dies de tardor, per alguna raó que encara no
m'explico, en aquesta època els ratolins sortien a passejar amb Mix, no podia
portar-los a tots així que s'alternaven en grups de deu, els posava unes
corretges com si anessin unes mascotes comunes i després sense pena ni glòria
s'endinsaven en el bosc proper a la nostra llar.
Trigaven llarga estona i al
principi no em vaig preguntar que feien en els seus llargs passejos, ni perquè
tornaven d'ells sense apunto de cansament ni gana, simplement veia a la meva
filla dia amb dia, posar-se els seus vestits a to amb l'època, amb unes ulleres
que quan les vaig veure en l'aparador de l'òptica sabia que li encantarien, en
mirar el seu rostre mentre ella les observava quan les hi vaig regalar, no vaig
poder menys que ratificar-ho. No sé si les hi posava perquè li fascinaven o
perquè com hi havia dit li venien de meravella ja que els reflexos del sol
sobre les fulles daurades de la tardor li molestaven una mica la vista; sempre
carregava a les seves esquenes una petita motxilla que per al meu gust estava
bastant engruixada.
En fi, que un bon dia em vaig
decidir a esperar una estona després que s'havien marxat i posteriorment em
vaig dedicar a buscar-los entre el bosc i veure que estaven fent i no vaig
poder menys que quedar-me sorpresa. La meva filla i els seus companys de jocs
estaven en un clar del bosc, on el colorit i grandiositat de les fulles sobre
el lloc, proporcionaven un regi espectacle, alhora que sobre el sòl creaven una
bella i embuatada catifa, bastant gruixuda. La meva petita els havia instal·lat
una sèrie de jocs, en les quals els ratolins es grimpaven i jugaven, per
després amb salts increïbles es llançaven per caure finalment en la sonora
catifa de fulles seques.
Tots reien encantats i mentre
joguinejaven entusiasmats, Mix muntava una petita taula on els posava una sèrie
de muffins i un pastís acompanyats amb petitas tasses de xocolata que portava
guardat en un recipient tèrmic. Ara comprenia el perquè de la seva engruixada
motxilla a coll i de la seva aparent falta d'apetit després del seu llarg
passeig. Sense que s'assabentessin de la meva presència i pensaments ells
menjaven i ballaven mentre Mixeta els tocava el clarinet i després els narrava
alguna cosa en una llengua estranya, ells li contestaven d'igual forma i al
final tots esclataven en sonores i agudes riallades.
Els vaig deixar en el seu
divertit i singular pícnic, quan tots havíem ja tornat a casa no vaig comentar
gens, no sabia com explicar-li a la meva nena, que li havia seguit sense que
ella ho sabés. Per anar traient a flotació el tema, l'endemà quan ja estava
llista per partir em vaig aventurar a preguntar-li: - Mix, a on portes als teus
amics dia amb dia?- ella amb un bell somriure em va respondre: -Al bosc mamà,
els porto a prendre un banyet de
fullaraca.-
Era a punt de dir-li que
m'agradaria acompanyar-li, quan el que va succeir a continuació va fer que
sense proposar-m'ho m'empassés les meves paraules, al mateix temps que sense
voler enfonsava amb les meves mans una de les galetes que acabava de cuinar i
que anteriorment estava col·locant en una petita canastra.
La meva petita va arreglar les
seves vestimentes, va revisar que la seva motxilla estigués ben col·locada,
enfront del mirall va rectificar l'adequada i centrada posició de la seva
ulleres i llavors es va dirigir al grup dels deu ratolins que els tocava en
torn el passeig i els va dir: - Bé, ja podem anar-nos, esteu llests?- Els
ratolins van assentir i just quan vaig pensar que d'algun costat Mix trauria
les clàssiques corretges o llaços per lligar-les-hi al coll i passejar-los,
vaig veure com aquests per art de màgia feien créixer les seves cues com si
anessin elàstiques i com aquestes s'elevaven fins a arribar a l'altura de les
mans de la meva petita, ella amb una destresa sorprenent els va entrellaçar
entre els seus dits i va sortir amb ells a passejar, després d'una llarga
estona, no record que tan llarg, vaig poder recuperar el meu estat normal i
continuar la meva labor.
Chapter
4
A swim of litter
Another event in our lives that I
cannot tell, refers to something happening daily on autumn days, for some
reason I still can not explain, at this time the mice went for a walk with Nin,
I could not take them so all took turns in groups of ten, I put some straps as
if they were a common pet and then ingloriously went into the woods near our
home.
It took them a long time and at
first I wondered what they did in your walk, not because of them returned
without a trace of fatigue or hunger, just saw my daughter every day, to put
her clothes to tune with the epoch, with a few glasses that as soon as I saw in
the buffet of the optics I knew that she would would be charmed with it, when I
gave them and I look her smile when she watched them, I could ratify it. I do
not know if they were put because she was fascinated or because she had argued
as wonderful it came from the reflected
sunlight on golden autumn leaves hurt her a little sight; always carried behind
a small backpack for my taste was quite bulky.
Anyway, one day I decided to wait
a while after they had gone and then I began to find them through the woods and
see what they were doing and I could not but stay surprised. My daughter and
her playmates were in a forest clearing, where the color and grandeur of the
leaves on the place, provided a regional show, while on the ground created a
beautiful, soft carpet, quite thick. My little one had installed a number of
games, in which the mice were climbed and played, and then with incredible
leaps to fall finally threw in the sound carpet of dry leaves.
All of them were happy and
laughing while fiddling excited, Nin sat a small table where they put a number
of muffins and cake served with chocolate cups had kept in a thermos. Now I
understood why his bulky backpack in tow and his apparent lack of appetite
after his long walk. Without them to know of my presence and thoughts they ate
and danced while they played the clarinet Minin also narrated them something in
a foreign tongue, they would answer the same way and in the end all and acute
burst into loud laughter.
I left them in their fun and
unique picnic, when everyone had gone home and did not mention anything, I did
not know how to explain to my little girl, who had followed her without her
knowing. To go dragging out the issue, the next day when I was ready to leave I
ventured to ask: - Nin, where do you take your little friends every day? - With
a beautiful smile she replied:-To the forest Mom, I led them to taking a swim
of litter. –
I was about to say that I would accompany
her, when what happened next made without intending to swallow me my words, while
inadvertently crumbled in my hands one of the finished baking cookies and previously
I was placing in a basket.
My little one straightened their
clothes, checked her backpack was well placed before the mirror and focused
properly corrected the position of her glasses and then addressed the group of
the ten mice in turn played them the ride and said: - Well, now we can go, are
you ready? - mice nodded and just when I thought Nin gets the usual hand straps
or ribbons to tie them around his neck to
take a walk, I saw they were magically growing their tails as if they
were elastic and as they rose up to the height of the hands of my little girl,
she's amazing dexterity clasped between his fingers and went out with them for
a walk, after a long while, do not remember how long, I get my normal state and
continue my work.
Yolanda de la Colina Flores
Otoño del 2013
No hay comentarios:
Publicar un comentario